El propòsit d'aquest bloc és pretendre aportar una visió imparcial de la problemàtica que envolta a la marjal, i plantejar algún model de gestió que puga ser valorat per els sectors implicats.
dijous, 10 de gener del 2019
PRESENTACIÓ
PRIMERA PART
1.1.- Introducció :
A ningú se li passa pel cap en aquest temps, que les persones d’una determinada societat no tenim una alta participació en la configuració d’un paisatge, encara que moltes vegades, percebem el medi natural com quelcom al marge de la societat, idea, cada vegada menys present afortunadament. ( Imatge 1 La Plana de Castelló. Font PATIVEL)
Per totes les bandes ens arriben missatges en aquest sentit, la preocupació per la protecció i conservació dels espais naturals i del medi en general formen part de programes tant de governs locals , nacional com supranacionals i ens adonem que cada vegada la gestió de residus, les accions per controlar el canvi climàtic i la recuperació i preservació d’espais que han estat, o pateixen acció, que porten a la seva degradació, depenen cada vegada més de la presa de consciència de les persones que hi habiten en eixe lloc.
La paraula Marjaleria té unes connotacions especials per a les persones tant de Castelló com del Grau, ha estat un espai on l’home, des de la seva visió antropocèntrica del mon, a pur de treball, ha transformat en benefici propi, primer dominant a la natura i fent terrenys de conreu allà on hi era complicat i més tard inclòs fer-lo habitable. A partir del anys 80 es va produir un augment incontrolat d'habitatges, patint l’espai una desproporcionada densitat de població amb els problemes que comporta.
Hui en dia, i després de publicar-se, un Pla General Urbanístic, anul·lat pel Tribunal
Suprem, un Pla Especial de la marjaleria i una proposta de nou Pla General Urbanístic, en
procés de consulta i aprovació per part de l’Ajuntament de Castelló, es constata les
discrepàncies entre sectors: veïns de la marjaleria, grups ecologistes i els propis grups
polítics de l’Ajuntament de Castelló; discrepàncies que al parèixer no tenen fi; clar
exemple on el xoc d’interessos particulars amb l'interès general es fa més pales.
Suprem, un Pla Especial de la marjaleria i una proposta de nou Pla General Urbanístic, en
procés de consulta i aprovació per part de l’Ajuntament de Castelló, es constata les
discrepàncies entre sectors: veïns de la marjaleria, grups ecologistes i els propis grups
polítics de l’Ajuntament de Castelló; discrepàncies que al parèixer no tenen fi; clar
exemple on el xoc d’interessos particulars amb l'interès general es fa més pales.
1.2.- Objectiu :
El propòsit d’aquest treball és, a més del propi de l'assignatura “ Participació cultural activa” per el que fiquem en pràctica la competència bàsica “aprendre a aprendre “, pretenem aportar una visió imparcial de la problemàtica que envolta a la marjal, i plantejar algun model de gestió que puga ser valorat per els sectors implicats.
Per la qual cosa, primerament farem una aproximació a l’espai físic i geogràfic, amb uns trets històrics que ens poden situar en el context del territori; per veure seguidament com ha estat el desenvolupament urbanístic i com el Pla General Urbà, que actualment es planteja tracta la zona en qüestió, es mantindrà un contacte amb els moviments associacionistes per tal de conèixer la seu opinió i propostes, també amb els diferents grups polítics que conformen l'Ajuntament. Finalment, passarem a plantejar una estratègia de gestió que considerem una alternativa a tenir en compte i que puga minimitzar les tensions entre el sectors, per a tancar amb unes conclusions que puguen sintetitzar el treball realitzat.
Per la qual cosa, primerament farem una aproximació a l’espai físic i geogràfic, amb uns trets històrics que ens poden situar en el context del territori; per veure seguidament com ha estat el desenvolupament urbanístic i com el Pla General Urbà, que actualment es planteja tracta la zona en qüestió, es mantindrà un contacte amb els moviments associacionistes per tal de conèixer la seu opinió i propostes, també amb els diferents grups polítics que conformen l'Ajuntament. Finalment, passarem a plantejar una estratègia de gestió que considerem una alternativa a tenir en compte i que puga minimitzar les tensions entre el sectors, per a tancar amb unes conclusions que puguen sintetitzar el treball realitzat.
Imatge 2 : Ullal de la Comare ( Font Wikiloc )
1.3.- Justificació :
És evident, que la marjal de Castelló i Grau és un espai que ha estat sotmès a unes tensions tant urbanístiques com a conservacionistes; l’incompliment sistemàtic de la normativa d’ordenació del territori ha complicat, encara més , aquesta problemàtica i ha estat sempre present; a dia d’avui les tensions continuen sense, al nostre entendre, apostar per una solució de futur i consensuada.
Pel contrari al que ha passat en altres llocs semblants, La Marjal del Grau Castelló no hi figura en la xarxa Natura 2000, com si figuren altres aiguamolls de la Comunitat Valenciana, i per tant no pot ser considerada ni un zona ZEPA ( Zona d’especial protecció d’aus ) ni ZEC o LIC, encara que puguem reconèixer característiques d’aquestes.
Fem nostres les paraules de Vicent Ortells Chabrera “ En el cas de València, la ciutat es va engolir el Grau ja fa molts anys però no passa el mateix en altres casos on el Grau és un nucli amb entitat pròpia i diferenciada. El Grau és el contacte del mar i la terra, de la marjal i la platja i de l’agricultura i de la pesca. Un horitzó llunyà per on neix el dia.” ( Castelló mar i marjal , Colla Rebombori 2000).
Pel contrari al que ha passat en altres llocs semblants, La Marjal del Grau Castelló no hi figura en la xarxa Natura 2000, com si figuren altres aiguamolls de la Comunitat Valenciana, i per tant no pot ser considerada ni un zona ZEPA ( Zona d’especial protecció d’aus ) ni ZEC o LIC, encara que puguem reconèixer característiques d’aquestes.
Fem nostres les paraules de Vicent Ortells Chabrera “ En el cas de València, la ciutat es va engolir el Grau ja fa molts anys però no passa el mateix en altres casos on el Grau és un nucli amb entitat pròpia i diferenciada. El Grau és el contacte del mar i la terra, de la marjal i la platja i de l’agricultura i de la pesca. Un horitzó llunyà per on neix el dia.” ( Castelló mar i marjal , Colla Rebombori 2000).
Com que no ens pot passar el mateix que a València, el nostre treball va encaminat a estudiar unes altres propostes o models per a promoure iniciatives vers a fer compatibles interessos particulars i a la vegada preservar un espai natural, que respon a unes característiques mediambientals particulars.
Així que, presentar el model de Paisatge Agrari Periurbà com a una possibilitat de gestió i consens que pot adaptar-se a les nostres característiques és l’objectiu clau d’aquest treball.
1.4- Metodologia.
Per a poder realitzar el treball utilitzarem material bibliogràfic al nostre abast que consisteix fonamentalment en :
Tres primers documents:
1.- El DICTAMEN del Comitè Econòmic i Social Europeu sobre “ La agricultura periurbana” NAT 204 CESE 1209/2004, signat a Bruseles el 16 de setembre de 2004.
2.- La CARTA DE LA AGRICULTURA PERIURBANA, per la preservació , l'ordenació el desenvolupament i la gestió dels espais agraris periurbans. Signada en Castelldefels a setembre de 2010.
3.- Projecte del PLA GENERAL URBÀ de Castelló. Documents que l’acompanyen Memòria informativa , Estudi ambiental i d’estratègia.
4.- Altres documents que enumerarem en la bibliografia com:
Textos històrics.
Legislació , local , autonòmica i europea.
Recull d’articles de premsa.
Articles bibliogràfics.
5.- També treballarem sobre cartografia bé confeccionada per nosaltres a partir de cartografia a l’abast, com de fons oficials de la Generalitat Valencia, Instituto Geográfico Nacional de la Agencia Estatal de Meteorologia o del Google Maps i altres.
6.- Com a fonts primàries de proximitat: Associacions veïnals , GECEN, Ajuntament ( Grup de govern i grups de l'oposició ) i opinions particulars diverses, es dissenyarà unes entrevistes per a que ens puguin fer arribar els seus punts de vista i que concretarem més endavant.
Entrevistes amb :
Grupo para el estudio y la conservación de los espacios naturales (GECEN).
Asociación de vecinos La marjaleria.
Union por La marjaleria.
Asociación de vecinos del Camí Fondo.
Asociación La Plana Entrilles
Regidoria d’Urbanisme de l’Ajuntament de Castelló
Altres grups polítics de l’Ajuntament.
Altres testimonis.
(Imatge 4 Quadro de Santiago Vedat arrocer. Font pròpia)
Tres primers documents:
1.- El DICTAMEN del Comitè Econòmic i Social Europeu sobre “ La agricultura periurbana” NAT 204 CESE 1209/2004, signat a Bruseles el 16 de setembre de 2004.
2.- La CARTA DE LA AGRICULTURA PERIURBANA, per la preservació , l'ordenació el desenvolupament i la gestió dels espais agraris periurbans. Signada en Castelldefels a setembre de 2010.
3.- Projecte del PLA GENERAL URBÀ de Castelló. Documents que l’acompanyen Memòria informativa , Estudi ambiental i d’estratègia.
4.- Altres documents que enumerarem en la bibliografia com:
Textos històrics.
Legislació , local , autonòmica i europea.
Recull d’articles de premsa.
Articles bibliogràfics.
5.- També treballarem sobre cartografia bé confeccionada per nosaltres a partir de cartografia a l’abast, com de fons oficials de la Generalitat Valencia, Instituto Geográfico Nacional de la Agencia Estatal de Meteorologia o del Google Maps i altres.
6.- Com a fonts primàries de proximitat: Associacions veïnals , GECEN, Ajuntament ( Grup de govern i grups de l'oposició ) i opinions particulars diverses, es dissenyarà unes entrevistes per a que ens puguin fer arribar els seus punts de vista i que concretarem més endavant.
Entrevistes amb :
Grupo para el estudio y la conservación de los espacios naturales (GECEN).
Asociación de vecinos La marjaleria.
Union por La marjaleria.
Asociación de vecinos del Camí Fondo.
Asociación La Plana Entrilles
Regidoria d’Urbanisme de l’Ajuntament de Castelló
Altres grups polítics de l’Ajuntament.
Altres testimonis.
L'ESPAI FÍSIC I GEOGRÀFIC
2.1.- BREU REFERENCIA HISTÒRICA, TOPONÍMIA I DEFINICIÓ DE MARJAL
2.1.1.- Definició.
Segons Joan Coromines la paraula marjal ve de l'árab marga o merxa equivalent a terreny baix i pantanós (maresma=costa baixa inundable perles aigües del mar o d'un riu).
Etimológicament la paraula marjal té la seua procédencia en el baix llatí "marecadicus"; cónfer francés marécage; i també del árab hispánic márga, mesura agrária equivalent a 100 estaldes granadins o 5 árees i 25 centiárees.
La marjal és una zona humida, generalment propera al mar, de gran riquesa tant en fauna com en flora. Aquestes zones humides, sovint són estacions de pas en la migració de les aus entre el nord d'Europa i Àfrica. Aquest terreny baix i pantanós es troba cobert de vegetació, pràcticament en la seua totalitat i el seu origen pot ser divers ( aportació fluvial, subterrani , marees , etc) com zones planes properes al mar, han patit la pressió urbanística, especialment a la Comunitat Valenciana, amb el perill mediambiental que la seua desaparició suposaria. A la Comunitat Valenciana hi podem trobar amb aquestes característiques, entre altres, la marjal de Pego – Oliva, la marjal d'Almenara, la marjal de Nules i per suposat la marjal de Castelló.
2.1.2.- Referències històriques.
L'actuació més antiga coneguda en la marjal de Castelló, està datada en 1260, es troba relacionada amb el procés de creació de les infraestructures associades a la «mutatio ville» o provisió fundacional de la vila, iniciada al 1251. (Guichard, Sánchez Adell, 1984; Torró, 2007a: 245-246).
Es tracta d'una llicència al prior cistercenc de Sant Vicent de la Roqueta, titular del senyoriu des de cinc anys enrere, i als veïns de Castelló per a que es fera un camí des de la població fins la mar travessen la marjal (Burns 1991: nº 283).
El traçat del nou camí, anomenat hui Camí Vell de la Mar, es convertirà en una de les línies d'ordenació agrària de l'àrea palustre, i pese a tindre constància de donacions realitzades in almariali als colons de Castelló, confirmades al 1286 (Sánchez Adell 1973 : 36).
Tot pareix indicar, que les tasques de dessecació i ficada en cultiu no havien començat de debò. De fet, al 1298 Jaime II qualificava de “totalment inculte” (heremum totaliter) aquesta marjal, afirmant que reduir al cultiu podria resultar de “gran utilitat” (magna utilitas) als homes de Castelló i a les rendes reals. Per aquest motiu es va atorgar llicència a Bernat d’Esplugues, batlle general del regne, per a distribuir terres allí, bé en qualitat d’establiment a cens, bé en forma de donació de heretats.
El primer text descrivint les característiques de La Marjal de Castelló, ho trobem en el llibre de Gaspar Escolano : «Dècada primera de la historia de la Insigne y coronada ciudad y Reino de Valencia», publicat en 1611; encara que els fets que narra es refereix a quan les tropes del Rei Jaume I van conquerir aquestes terres.
El traçat del nou camí, anomenat hui Camí Vell de la Mar, es convertirà en una de les línies d'ordenació agrària de l'àrea palustre, i pese a tindre constància de donacions realitzades in almariali als colons de Castelló, confirmades al 1286 (Sánchez Adell 1973 : 36).
El primer text descrivint les característiques de La Marjal de Castelló, ho trobem en el llibre de Gaspar Escolano : «Dècada primera de la historia de la Insigne y coronada ciudad y Reino de Valencia», publicat en 1611; encara que els fets que narra es refereix a quan les tropes del Rei Jaume I van conquerir aquestes terres.
Diu així :
“ A poca distancia de Almançora viene la rica y populosa villa de Castellón, con su castillo; que vulgarmente se llama de La Plana por estar dentro del llano de Burriana. Sus cosechas son grandes, de pan, granos, frutas, hortalizas, algarrobos, cáñamo, seda, lino y cañas dulces…” “ Es población
( Imatge 6. Senillar. Font pròpia)
nueva, fabricada en el año mil doscientos cincuenta y uno justo después de la conquista, por orden del Rey Don Jaime y por medio de Don Ximen Perez de Arenos, como se halla por escritura auténtica del Rey otorgada en Lérida en dicho año…..”
( Imatge 6. Senillar. Font pròpia)
“Bajando de Castellón al mar, se topa con unas largas almarjales o pantanos, y una laguna de agua, que se recoge en aquel seno de las fuentes que brotan en él, y de las avenidas del mar. Por los carrizales de ellas se crian y anidan vandas de puercos javalis y francolines, y otras cazas de gusto…”
En arribar Jaume I a la Plana en 1233 es van trobar amb uns terrenys plans, boscosos i quallats de canyars, senillars i murta. Hi havia molts aiguamolls, així com “lluents” (zones amb aigua entollada que lluïa amb el sol). Aquestes aigües no sols procedien de la pluja i dels desbordaments del riu Sec i d'altres barrancs que baixaven de les muntanyes que tanquen la Plana per l'oest, sinó també de les inundacions provocades per els temporals de Llevant, de l'aigua de les font com La Font de la Reina i de la gran quantitat de ullals en el sol.
Pareix que, es va prendre l'antic camí preromà que travessa tota la comarca de la Plana de nord a sud en trajecte paral-lel al mar (actual Caminas) com a eix per a donar les terres de la dreta i de l'esquerra als cavallers, nobles, i clergues d'ordes religiosos i monàstiques que van acompanyar i van ajudar en la campanya. Aquestes terres que es van donar afrontaven per Llevant amb el camí conegut com de La Donació, que és el que delimitava les terres pantanoses de les què no ho eren. En aquella època van quedar aquells terrenys baixos i entollats sense cap aprofitament per la seua insalubritat, ja que se li donava gran importància, en termes de salut, als terrenys secs.
Amb el pas dels anys els serfs van prendre possessió de part d'aquells terrenys enfangats i van crear, a base de molts esforços, les conegudes com “Marjals de Saò”; cavant sèquies àmplies i apilant en els seus bords el fang extret, amb la qual cosa aconseguien elevar el nivell del terreny. Prompte aquestes séquies es van anar unint unes amb altres per a donar eixida a l'aigua cap al mar per mitjà de les séquies mare, per les anomenades Goles. Este sistema, primitiu i rudimentari, va resultar ser molt eficaç per al drenatge.
Ja en el S. XIV es va intentar començar a cultivar arròs (es creu que van ser els àrabs els que ho van introduir per primera vegada) , però durant molts anys, segles, va haver-hi grans contradiccions per part de les autoritats, autoritzant-ho o denegant-ho segons convinguera; inclús es va arribar a prohibir baix pena de severs castics. Per un costat la influència de l'Orde militar de Santiago (que era propietaria de gran part dels terrenys) forçava el cultiu de l'arròs, ja que així aconseguien augmentar les seues rendes, al mateix temps les moltes i reiterades queixes dels pobladors de La Plana, creïent que les epidèmies de malària que patien i la mortaldat que elles els produïen provenien del cultiu de l'arròs, van aconseguir que successius monarques ho prohibiren.
(Imatge 7. Cultiu de l’arros. Font Sergi Ferrer)
En 1342 Pere IV va confirmar les prohibicions ja existents, i posteriorment més monarques com el Rei Martí en 1403 i altres van seguir en la mateixa línia. Cal tindre en compte que en aquests anys el paludisme feia estralls, fins al punt que en 1357 va perdonar el Rei als habitants de Castelló el pagament d'impostos en atenció a les malalties i gran mortaldat que havien patit. Inclús en 1448 el Rei El senyor Alfons en una pragmàtica prohibeix, davall les més severes penes,el cultiu de l'arròs a Castelló, Almassora, Villareal i Fadrell, pel fet que les defuncions havien sigut tan nombroses que la vila va quedar completament despoblada.
(Imatge 8. Amb l’aca a la marjal. Font Sergio
Ferrer)
Fins el mateix Cabanilles en els seus textos va considerar que la causa de les epidèmies de malaria eren els arrossars. Ell, com tants altres, estava equivocat. Ja fa temps que es coneix que la malaria es transmet per la picadura de la femella del mosquit Anopheles, la qual posa els seus ous sobre la superfície de les aigües mortes, en les quals hi ha molt poca o nul-la quantitat d'oxigen dissolt. No obstant això la planta de l'arròs necessita molt oxigen en les seues arrels, i per al cultiu de l'arròs és absolutament
necessari que els camps tinguen una entrada i eixida contínua d'aigua, renovant-se esta sense parar. És per açò que els ous de l'Anopheles no poden prosperar allí. És a dir que els treballadors en els camps d'arròs es van infectar de la malària per la picadura del mosquit que viu i es reprodueixen les zones entollades i pantanoses adjacents als camps, i no pel propi cultiu de l'arròs, com així es creia. Així, doncs en el S.XIV ja estava consolidat el sistema d'excavar séquies per a elevar els terrenys cultivables i dirigir les aigües, de manera que l'avanç de les terres dedicades al cultiu va ser imparable des de finals d'este segle en la Marjaleria.
Al S. XVI ,estava terminantment prohibit el cultiu de l'arròs es van començar a utilitzar les terres per a un nou cultiu : el CÀNEM. El cànem era de gran qualitat pel que es dedicava de forma preferent a la indústria pesquera; cordes, cordells i llances per a palangres i abastia també al gremi de Corders de Castelló, dedicant així mateix una part de la producció a l'exportació. El Gremi de Corders va ser fundat en el S. XV i va durar fins aproximadament 1940. La fabricació d'espardenyes amb el cànem va representar, en els anys de la primera guerra mundial, una gran font d'ingressos per als espardenyers, perquè es va abastir d'espardenyes a les tropes europees en enormes quantitats.
Després de la Guerra de Successió espanyola i una vegada assentada la dinastia borbònica es van augmentar les obres de drenatge i dessecació a fi d'augmentar la superficie cultivable i evitar problemes de salubritat. Estem al 1780, durant el regnat de Carles III. L'augment de les terres cultivables i la millora en la higiene dels agricultors va aconseguir també un important augment en la diversitat dels cultius i en la seua productivitat. A principis del S. XIX es continuen incrementant les hectàrees de la marjal dedicades al cultiu, de manera que es distingeixen en la Marjaleria dues zones: El Prat, zona no afectada pels drenatges i la Marjal , anomenada així pels castelloners, que comprèn tots els terrenys ja drenats per mitjà de diferents sistemes.
En 1866 i 1879 es van aprovar successivament dos noves Lleis d'Aigua, que exigeixen la dessecació de zones humides per qüestions de salubritat. Com a conseqüència de l'aplicació de les lleis van sorgir molts projectes per a dessecar completament La Marjal. No obstant això no van arribar a executar-se, encara que una Reial ordre de 1884 declarava insalubre gran part del Prat de Castelló. L'Ajuntament de Castelló es va oposar per complet a aquestes mesures perquè considerava que un drenatge massiu era perjudicial per als interessos generals de la localitat.
necessari que els camps tinguen una entrada i eixida contínua d'aigua, renovant-se esta sense parar. És per açò que els ous de l'Anopheles no poden prosperar allí. És a dir que els treballadors en els camps d'arròs es van infectar de la malària per la picadura del mosquit que viu i es reprodueixen les zones entollades i pantanoses adjacents als camps, i no pel propi cultiu de l'arròs, com així es creia. Així, doncs en el S.XIV ja estava consolidat el sistema d'excavar séquies per a elevar els terrenys cultivables i dirigir les aigües, de manera que l'avanç de les terres dedicades al cultiu va ser imparable des de finals d'este segle en la Marjaleria.
Al S. XVI ,estava terminantment prohibit el cultiu de l'arròs es van començar a utilitzar les terres per a un nou cultiu : el CÀNEM. El cànem era de gran qualitat pel que es dedicava de forma preferent a la indústria pesquera; cordes, cordells i llances per a palangres i abastia també al gremi de Corders de Castelló, dedicant així mateix una part de la producció a l'exportació. El Gremi de Corders va ser fundat en el S. XV i va durar fins aproximadament 1940. La fabricació d'espardenyes amb el cànem va representar, en els anys de la primera guerra mundial, una gran font d'ingressos per als espardenyers, perquè es va abastir d'espardenyes a les tropes europees en enormes quantitats.
Després de la Guerra de Successió espanyola i una vegada assentada la dinastia borbònica es van augmentar les obres de drenatge i dessecació a fi d'augmentar la superficie cultivable i evitar problemes de salubritat. Estem al 1780, durant el regnat de Carles III. L'augment de les terres cultivables i la millora en la higiene dels agricultors va aconseguir també un important augment en la diversitat dels cultius i en la seua productivitat. A principis del S. XIX es continuen incrementant les hectàrees de la marjal dedicades al cultiu, de manera que es distingeixen en la Marjaleria dues zones: El Prat, zona no afectada pels drenatges i la Marjal , anomenada així pels castelloners, que comprèn tots els terrenys ja drenats per mitjà de diferents sistemes.
En 1866 i 1879 es van aprovar successivament dos noves Lleis d'Aigua, que exigeixen la dessecació de zones humides per qüestions de salubritat. Com a conseqüència de l'aplicació de les lleis van sorgir molts projectes per a dessecar completament La Marjal. No obstant això no van arribar a executar-se, encara que una Reial ordre de 1884 declarava insalubre gran part del Prat de Castelló. L'Ajuntament de Castelló es va oposar per complet a aquestes mesures perquè considerava que un drenatge massiu era perjudicial per als interessos generals de la localitat.
( Imatge 9. Font Instituto Geográfica Nacional)
En 1900 la Pineda i El Prat de Castelló són exclosos del Catàleg de Montes Públicos, amb la qual cosa s'autoritzava a l'Ajuntament a disposar d'ells. Este fet va ser el que li va fer canviar de postura, fomentant la dessecació total de les marjals del Prat. En 1912 l'Ajuntament de Castelló era propietari d'una extensa zona de 383 hectàrees (Pineda de la Mar, Prado o QUADRO) i va sol-licitar de les autoritats que estes terres poguessin dedicar-se a vedat arrosser; així mateix alguns particulars van transformar també les seues terres de la marjaleria limítrofs amb les de la propietat municipal per al mateix fi.
En 1921 l'Ajuntament va vendre parcelades i en pública subasta les terres del Quadro. Es va constituir llavors, “La Primitiva arrocera” i un any més tard el Sindicato agrícola arrocero. El cultiu arrosser va tindre gran importància després de la guerra civil, incrementant molt el nombre de fanecades dedicades a l’esmentat cultiu. Van haver de realitzar-se diferents obres per a assegurar el reg adequat i es van millorar els canals de desaigüe i els seus golas amb subvencions de fins a un 80% del cost per part de l'estat espanyol, canalitzades a través de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. La Cooperativa va arribar a industrialitzar fins a 1.988.674 quilos d'arròs amb corfa en el seu any de màxim cultiu (1954) i els seus socis van arribar a ser 938 en aquella època.
A partir d'eixe any va començar el declivi del cultiu de l'arròs, ja que les despeses se van anar incrementant molt per damunt del ritme de guanys; la plantació i la sega de l'arròs resultaven molt costosos i, encara que es van intentar mecanitzar, però, donat la xicoteta grandària de les parcel-les i que el subsòl és turboso en extenses zones del Quadro va fer que la mecanització no fóra possible en la majoria de les propietats. D'altra banda ja es detectava una falta d'aigua per al reg per la disminució del cabal de la Font de la Reina. I encara hi ha un altre factor important, i és que els fills dels arrossers no van voler seguir l'ofici dels seus pares ja que trobaven fàcilment altres treballs que no eren tan penosos com aquest.
(Imatge 10. Perera a la marjal. Font pròpia)
En 1965 es va aprovar l'execució d'una gran obra de drenatge; l'Ajuntament va patrocinar la dessecació de les terres comptant amb ajuda estatal. Es va instalar una xarxa de drenatge composta per col•lectors que aconsegueixen una longitud total de més de 4 km. D'esta manera la majoria dels terrenys es van dedicar a altres cultius, com a fruites i hortalisses, menys pesats que l'arròs i que necessitaven menys aigua. Altres parcel-les prompte es van vendre com a solars.
En els anys seixanta va arribar també un nou cultiu a la Marjaleria : el COTÓ. No se sap qui ho va iniciar però es va passar de les fruites i hortalisses al nou descobriment que, amb el temps ,se va demostrar que va ser nociu. El primer any es va aconseguir una molt bona collita . Més tard van veure que la planta que quedava després de recol-lectar-se el floc de cotó s'assecava i van aparèixer unes erugues procedents de l'interior de les canyes; la quantitat de les dites erugues era tan enorme que es va considerar una plaga a què no podien fer front amb els productes fitosanitaris habituals. Finalment es va utilitzar el DDT, amb la qual cosa es va acabar no sols amb la plaga de les erugues del cotó sinó amb tots els animals i plantes que poblaven llavors les séquies.
( Imatge 11.Vol americà 1957. Font Instituto Geográfico
Nacional )
Estudis realitzats analitzant imatges aèries de 1946, 1956, 1985, 2012 En Ángel Marcos Vicente ( Ambientòleg i tècnic de qualitat i medi ambient ) en el seu treball de grau en Ciències Ambientals de 2017 diu que en 1946 s'aprecia una marjal quasi uniforme , amb xicotetes parcel·les de cultiu hortícola i cerealista en el sud i amb una gran extensió de terreny dedicada al cultiu de l'arròs. La pressió urbanística era pràcticament nul·la, amb xicotetes vivendes i construccions lligades a l'agricultura. En 1956 s'aprecia un detriment de l'horticultura i cultiu del cereal amb un augment de la superfície dedicada a l'arrossar, i amb una major parcel·lació d'aquests arrossars. La densitat de la construcció augmenta en la zona sud, però continua sent lligada a l'agricultura.
En 1965 és quan es produïx el punt d'inflexió en l'evolució de la Marjaleria de Castelló per les grans obres de drenatge finançades pel Ministeri d'Obres Públiques, ja citades anteriorment. És a partir de la dessecació definitiva i total de la Marjaleria quan comença el boom urbanístic. Molts propietaris van abandonar l'ús agrícola i van vendre les seues parcel·les, amb la qual cosa es van construir habitatges d'ús recreatiu. Aquesta situació es va intensificar en la dècada dels 70. En 1985 s'observa en les imatges un desmesurat augment de les construccions, amb un gran descens de les parcel·les dedicades a l'agricultura. Apareix també una nova instal·lació de bestiar oví en el sud-est, que encara que instal·lada legalment i sobre sòl no urbanitzable, té el seu conseqüent impacte en el sòl de la Marjalería.
En 1965 és quan es produïx el punt d'inflexió en l'evolució de la Marjaleria de Castelló per les grans obres de drenatge finançades pel Ministeri d'Obres Públiques, ja citades anteriorment. És a partir de la dessecació definitiva i total de la Marjaleria quan comença el boom urbanístic. Molts propietaris van abandonar l'ús agrícola i van vendre les seues parcel·les, amb la qual cosa es van construir habitatges d'ús recreatiu. Aquesta situació es va intensificar en la dècada dels 70. En 1985 s'observa en les imatges un desmesurat augment de les construccions, amb un gran descens de les parcel·les dedicades a l'agricultura. Apareix també una nova instal·lació de bestiar oví en el sud-est, que encara que instal·lada legalment i sobre sòl no urbanitzable, té el seu conseqüent impacte en el sòl de la Marjalería.
(Imatge 12. Vol 2012. Font Instituto Geográfico
Nacional )
En 2012 es va prendre l'última imatge de la sèrie, i en ella s'aprecia el nivell de degradació que ha aconseguit la Marjaleria: no hi ha camps de cultiu més enllà de parcel-les aisladas,y si hi ha nombrosíssimes vivendes, és un territori amb un nivell de fragmentació molt alt. En la part sud pareix que hi ha major manteniment del medi natural amb parceles buides i el prat on pasta el bestiar . Tenim perquè una Marjaleria fragmentada, amb uns usos del sòl parcelat i un paisatge totalment diferent del que va ser en el seu moment. Ha sigut la culminació d'un llarg procés de transformació i destrucció d'un ric ecosistema costaner. Un ecosistema que ha patit una degradació ecològica que s'ha vist intensificada en les últimes dècades degut a la desinformació, a la quasi absència de cultura mediambiental i a una roïna i tardana planificació urbanística. (Angel Marcos 2017)
Si bé, en el seu treball es realitza una pormenoritzada analítica de la zona situada en el que seria l'antic quadro de Santiago la seua conclusió es pot extrapolar a la resta del que seria la marjal de saó.
Si bé, en el seu treball es realitza una pormenoritzada analítica de la zona situada en el que seria l'antic quadro de Santiago la seua conclusió es pot extrapolar a la resta del que seria la marjal de saó.
(Imatge 13.
Marjal en cultiu prop del nucli urbà del Grau. Font pròpia)
2.1.3.- Toponimia: Alguns trets
SÉQUIA: esta paraula prové de l'àrab al-sáquiya , la que dóna de beure. Es refereix a la rasa o canal per on es conduïxen les aigües per a regar i per a altres fins.
MARJAL: prové de l'àrab mary^, definix un terreny davall i pantanós. Es refereix també a una mesura de superfície utilitzada a Granada, equivalent a 528,4 m2.
MARJALS: són els terrenys estrets i allargats, de terra negra per la gran quantitat d'humus que contenen, circumdants en els seus dos costats més llargs per dos àmplies sèquies d'aigua de poca profunditat.
(Imatge 14 Alquería abandonada. Font pròpia)
Veurem ara la toponímia de les diferents partides de la marjal, és a dir l'origen dels seus noms i les seues relacions amb la llengua parlada actualment o amb llengües ja desaparegudes. A Castelló la major part dels topònims tenen un origen medieval.
LA FONT DE LA REINA: paraula d'ascendència catalana. La font fa referència a un dels ullals més importants de la zona, El Molí de la Font .
BOVAR: és un topònim d'origen català aparegut durant els primers anys d'ocupació cristiana. Significa lloc on creixen Boves o Bogues en abundància (bova, en castellà) i el seu full s'utilitzava per a fer cistelles i els assentisc de les cadires.
LA MOLINERA: és un topònim català. Podria ser la feminització del cognom Moliner, antic propietari, també podria referir-se a l'habitació o espai tancat en què està instal•lat el molí.
SENILLAR: topònim d'origen català. fa referència a la vegetació que caracteritzava a estes terres: el canys, planta gramínia molt pareguda a la canya que creix en els marges dels rius, marjals i altres llocs humits.
LA MOTA: topònim d'origen català. Fa referència als marges que limiten lateralment el llit d'una sèquia, en este cas el marge dret del riu Sec. La mota és un muntó de terra i pedres per a assenyalar una partició o per a tancar un espai de terra, i, sobretot, per a defendre un tros de terra de les avingudes d'un riu o torrent.
MARJAL: prové de l'àrab mary^, definix un terreny davall i pantanós. Es refereix també a una mesura de superfície utilitzada a Granada, equivalent a 528,4 m2.
MARJALS: són els terrenys estrets i allargats, de terra negra per la gran quantitat d'humus que contenen, circumdants en els seus dos costats més llargs per dos àmplies sèquies d'aigua de poca profunditat.
(Imatge 14 Alquería abandonada. Font pròpia)
Veurem ara la toponímia de les diferents partides de la marjal, és a dir l'origen dels seus noms i les seues relacions amb la llengua parlada actualment o amb llengües ja desaparegudes. A Castelló la major part dels topònims tenen un origen medieval.
LA FONT DE LA REINA: paraula d'ascendència catalana. La font fa referència a un dels ullals més importants de la zona, El Molí de la Font .
BOVAR: és un topònim d'origen català aparegut durant els primers anys d'ocupació cristiana. Significa lloc on creixen Boves o Bogues en abundància (bova, en castellà) i el seu full s'utilitzava per a fer cistelles i els assentisc de les cadires.
LA MOLINERA: és un topònim català. Podria ser la feminització del cognom Moliner, antic propietari, també podria referir-se a l'habitació o espai tancat en què està instal•lat el molí.
SENILLAR: topònim d'origen català. fa referència a la vegetació que caracteritzava a estes terres: el canys, planta gramínia molt pareguda a la canya que creix en els marges dels rius, marjals i altres llocs humits.
LA MOTA: topònim d'origen català. Fa referència als marges que limiten lateralment el llit d'una sèquia, en este cas el marge dret del riu Sec. La mota és un muntó de terra i pedres per a assenyalar una partició o per a tancar un espai de terra, i, sobretot, per a defendre un tros de terra de les avingudes d'un riu o torrent.
(Imatge 15 Sèquia de la Travessera a l’eixida del Molí la Font. Font pròpia)
TRAVESSERA: terme d'ascendència catalana. Es refereix a un camí que unix de través altres dos camins, en este cas el Caminas i el Serradal.
CAP: terme d'ascendència catalana. El nom es refereix a la seua ubicació en l'extrem de les terres de l'horta on acaba la sèquia Major. (Imatge 15 Sèquia de la Travessera a l’eixida del Molí la Font. Font pròpia)
BRUNELLA: nom d'origen català. És la feminització del cognom Brunell, antic propietari; encara que també podria referir-se al color fosc dels llims de la marjal.
ENTRILLES: d'origen català. Possiblement fa referència a un antic propietari (ca En Trilles).
CATALANA: d'origen català. És possible que es tracte de la feminització del cognom Català, antic propietari.
CAP: terme d'ascendència catalana. El nom es refereix a la seua ubicació en l'extrem de les terres de l'horta on acaba la sèquia Major. (Imatge 15 Sèquia de la Travessera a l’eixida del Molí la Font. Font pròpia)
BRUNELLA: nom d'origen català. És la feminització del cognom Brunell, antic propietari; encara que també podria referir-se al color fosc dels llims de la marjal.
ENTRILLES: d'origen català. Possiblement fa referència a un antic propietari (ca En Trilles).
CATALANA: d'origen català. És possible que es tracte de la feminització del cognom Català, antic propietari.
PATOS: és un castellanisme. Possiblement fa referència a l'abundància d'estes aus en les marjals d'esta zona. No obstant això també és possible que provinga del cognom d'una persona que apareix documentat en el LLibre dels valores de la peita de 1527 ,donde se cita a un cert Francesc Patos (Arxiu Històric Municipal de Castelló)
BORRASSA: el seu origen és català; possiblement fa referència a un antic propietari, feminitzant el cognom Borrás.
VINATXELL: l'origen del nom és àrab. És un topònim compost pel prefix clánico Vin, seguit d'un antropònim (nom o cognom d'una persona) .
VINATXELL: l'origen del nom és àrab. És un topònim compost pel prefix clánico Vin, seguit d'un antropònim (nom o cognom d'una persona) .
2.2. UBICACIÓ I LOCALITZACIÓ
2.2.1.- Ubicació geogràfica.
En el seu llibre Helena Kirchner, "Por una arqueología agraria. Perspectivas de investigación sobre espacios de cultivo en las sociedades medievales hispánicas." replega el treball del professor Josep Torro de la Universitat de Valencia "TIERRAS GANADAS. ATERRAZAMIENTO DE PENDIENTES Y DESECACIÓN DE MARJALES EN LA COLONIZACIÓN CRISTIANA DEL TERRITORIO" en el que diu :
“La marjal de Castelló de la Plana; una extensa zona húmida molt degradada en la actualitat per l' expansió urbana e industrial, exclosa a més de les figures legals de protecció del medi ambient. Originalment área palustre se extenia al llarg de 15 km de costa, des de la serra del Desert de les Palmes fins la desembocadura del Millars, abarcant més de 2.000 ha. Es tracta d'un espai heterogéne, en el que cap fer una distinció fonamental entre les zones més deprimides, de carácter llacunar, i els espais no cobrets per la làmina d'aigua, que reb la denominació genérica de Marjaleria.”
Plànol de la xarxa de drenatge del marjal de Castelló
La marjal del Grau de Castelló estava constituïda originàriament per una sèrie d'estanys, als que tanca la seua eixida al Mediterrani el Serradal, barra de restinga que forma una elevació entre el mar i la zona pantanosa, que no permet el seu desaigüe adequat, formant una zona d'embassament i un paisatge pantanós, d'arenes movedisses i fanguers.
Una superfície inhòspita que els romans transformen en terres cultivables i després els musulmans van consolidar amb la posada en marxa d'un sistema de sèquies i canalitzacions, que encara perdura en la xarxa agrícola rural . Des del segle XIX, l'home ha intentat dessecar els aiguamolls a fi de convertir el terreny inundat en zona de cultiu. Durant l’esmentada fase es construeix un important sistema de canals i sèquies amb l'objecte principal de drenar el terreny, topogràficament deprimit respecte al nivell del mar, amb un nivell freàtic marcat per l'aqüífer detrític de la Plana.
En l'actualitat, pràcticament, tota la zona costanera és terra ferma, aprofitada no sols per a cultius sinó com a zona residencial. Enmig d'esta zona pantanosa s'alçaven una sèrie d'elevacions coneguts com pujols. Estes zones més elevades ja en el segle XIX s'aplanaven per a omplir els barrellars i eliminar les aigües estancades. Les terres així guanyades als aiguamolls van formar un mosaic de parcel-les i una infinitat de séquies comunicantse entre si, a fi de disposar d'aigua i al mateix temps drenar les aigües fins al mar.
“La marjal de Castelló de la Plana; una extensa zona húmida molt degradada en la actualitat per l' expansió urbana e industrial, exclosa a més de les figures legals de protecció del medi ambient. Originalment área palustre se extenia al llarg de 15 km de costa, des de la serra del Desert de les Palmes fins la desembocadura del Millars, abarcant més de 2.000 ha. Es tracta d'un espai heterogéne, en el que cap fer una distinció fonamental entre les zones més deprimides, de carácter llacunar, i els espais no cobrets per la làmina d'aigua, que reb la denominació genérica de Marjaleria.”
Plànol de la xarxa de drenatge del marjal de Castelló
La marjal del Grau de Castelló estava constituïda originàriament per una sèrie d'estanys, als que tanca la seua eixida al Mediterrani el Serradal, barra de restinga que forma una elevació entre el mar i la zona pantanosa, que no permet el seu desaigüe adequat, formant una zona d'embassament i un paisatge pantanós, d'arenes movedisses i fanguers.
Una superfície inhòspita que els romans transformen en terres cultivables i després els musulmans van consolidar amb la posada en marxa d'un sistema de sèquies i canalitzacions, que encara perdura en la xarxa agrícola rural . Des del segle XIX, l'home ha intentat dessecar els aiguamolls a fi de convertir el terreny inundat en zona de cultiu. Durant l’esmentada fase es construeix un important sistema de canals i sèquies amb l'objecte principal de drenar el terreny, topogràficament deprimit respecte al nivell del mar, amb un nivell freàtic marcat per l'aqüífer detrític de la Plana.
En l'actualitat, pràcticament, tota la zona costanera és terra ferma, aprofitada no sols per a cultius sinó com a zona residencial. Enmig d'esta zona pantanosa s'alçaven una sèrie d'elevacions coneguts com pujols. Estes zones més elevades ja en el segle XIX s'aplanaven per a omplir els barrellars i eliminar les aigües estancades. Les terres així guanyades als aiguamolls van formar un mosaic de parcel-les i una infinitat de séquies comunicantse entre si, a fi de disposar d'aigua i al mateix temps drenar les aigües fins al mar.
2.2.2.- Descripció de les zones de la marjal.
En el segle XIX quan els experts municipals de Castelló estableixen una classificació de les marjals des de les més altes fins als quadros consideren:
1.- Marjals altes que no necessiten séquies de sanejament i es reguen per mitjà de sénia o sobrants del riu Millars, en res es diferencien dels terrenys d'horta, no són insalubres per cap concepte.
2.- Marjals de saó, el sòl de la qual està de dos metres a cinquanta centímetres sobre el nivell de les aigües subterrànies i que necessiten séquies de sanejament; constituïxen un perfecte sistema de sanejament antiquíssim en esta població.
3.- Marjals baixes que s'inunden amb facilitat en èpoques de grans pluges i es troben immediates als pantans o quadros.
1.- Marjals altes que no necessiten séquies de sanejament i es reguen per mitjà de sénia o sobrants del riu Millars, en res es diferencien dels terrenys d'horta, no són insalubres per cap concepte.
2.- Marjals de saó, el sòl de la qual està de dos metres a cinquanta centímetres sobre el nivell de les aigües subterrànies i que necessiten séquies de sanejament; constituïxen un perfecte sistema de sanejament antiquíssim en esta població.
3.- Marjals baixes que s'inunden amb facilitat en èpoques de grans pluges i es troben immediates als pantans o quadros.
(Imatge 18 .Entorn del Molí de la Font partidor de la sequia L’Obra i La travessera. Font pròpia)
Son zones emblemàtiques de la marjaleria La font de la Reina i el Molí de la Font. El paratge de La Font de la Reina es coneix també com Molí de la Font; cal distingir entre el brollador subterrani i la construcció antiga del molí que hi ha en el mencionat paratge. El cabal d'este brollador, propietat municipal, oscil•la segons l'època de l'any i de les pluges la seua temperatura és contínua d'uns 20 graus. La séquia d'eixida es divideix en dos: la séquia L’Obra i la séquia Travessera. Històricament hi ha referències que en el segle XV el Molí de la Font s'utilitzava com a molí fariner i posteriorment per a la fabricació de teixits. En el segle XX este brollador era la principal font de subministrament d'aigua per al cultiu de l'arròs des de 1920 fins a 1960 en la zona del quadro, segons afirma Francesc Rambla (Colla Rebombori) .
El Molí de la Font és un brollador d'aigua dolça de cabal important i a partir del qual es va construir una moderna xarxa de canals. És un conducte de més de 200 m que transcorre en direcció nord-oest soterrat per terrenys argilosos i descàrrega aigua de l'aqüífer de la Plana. És el final del recorregut de la séquia Major i el començament de la séquia de l'Obra, que desemboca directament en el mar, molt prop del límit amb el terme municipal de Benicàssim. Des del Molí de la Font sorgix tot una xarxa de séquies que reguen el denominat Vedat Arrosser, terreny fèrtil, antigament inundat i dedicat al cultiu de l'arròs, i hui en dia dedicat al cultiu d'hortalisses. Les séquies més destacades són el Primer canal i la séquia de l'Obra, partint d'ells un sistema de distribució d'aigua format per les séquies menors: séquia de la Molinera, carrerassa del Bovar, el Segon canal, séquia de la Ratlla o canal cobert de la Companyia. ( De l' Estudi Ambiental i Territorial Estratègic )
El Molí de la Font és un brollador d'aigua dolça de cabal important i a partir del qual es va construir una moderna xarxa de canals. És un conducte de més de 200 m que transcorre en direcció nord-oest soterrat per terrenys argilosos i descàrrega aigua de l'aqüífer de la Plana. És el final del recorregut de la séquia Major i el començament de la séquia de l'Obra, que desemboca directament en el mar, molt prop del límit amb el terme municipal de Benicàssim. Des del Molí de la Font sorgix tot una xarxa de séquies que reguen el denominat Vedat Arrosser, terreny fèrtil, antigament inundat i dedicat al cultiu de l'arròs, i hui en dia dedicat al cultiu d'hortalisses. Les séquies més destacades són el Primer canal i la séquia de l'Obra, partint d'ells un sistema de distribució d'aigua format per les séquies menors: séquia de la Molinera, carrerassa del Bovar, el Segon canal, séquia de la Ratlla o canal cobert de la Companyia. ( De l' Estudi Ambiental i Territorial Estratègic )
Una altra zona particular és el Parc del Meridià, deu el seu nom al meridià zero o de Greenwich que passa
per allà i que s'encreua amb el paral·lel 40 ;
esta situació va provocar la visita d'eminents científics en els segles XVIII i
XIX per a mesurar l'arc del meridià i fixar les coordenades cal destacar la
visita del matemàtic i astrònom Pierre François Méchain, que va morir en la nostra ciutat víctima de la febra groga en 1804, el
parc, propietat municipal, va començar en 1991 situat al costat del camí de la Donació molt prop del camí La Plana.
(Imatges 19 i 20 : Entorn
del Parc del Meridià. Font pròpia)
També en l'Estudi Ambiental i Estratègic del PGU, i a l'apartat Elements i espais naturals singulars a l'octubre de 2017 es fa la següent descripció:
La Marjalería de Castelló és la denominació tradicional d'una zona del municipi, localitzada al nord-est del nucli urbà, amb característiques diferenciades de la resta del mateix. Comprèn l'espai que partint del Camí de la Donació, o de l'est de l'Horta, limitava amb el Grau de Castelló i el terme de Benicàssim, i acabava en la mar, amb una superfície aproximada de 1.700 ha, comprenent tant l'antiga zona pantanosa pròxima a la platja coneguda com a Vedat arrosser, transformada per l'home per al seu aprofitament agrícola, com la zona tocant a l'antiga horta, denominada Horta de la Marjal.
Es tracta d'un enclavament de notable singularitat ecològica i paisatgística, en el que, a causa del progressiu abandó dels cultius, han proliferat les edificacions destinades a segona vivenda o residència estival de bona part de la població de la ciutat. Per definició, la marjal és una antiga zona humida d'aigües subterrànies, drenada per una xarxa de séquies i canals fabricada per l'home, que desemboca finalment en el mar. No obstant això, no posseïx la condició legal de zona humida, ni està arreplegada en cap dels catàlegs o inventaris de zones humides d'àmbit nacional o autonòmic.
La Marjalería de Castelló està regulada per un Pla Especial propi, aprovat en 2006, en el que entre altres aspectes, s'establix un règim de protecció per a aquelles zones de major valor ecològic, on l'antiga marjal es troba menys deteriorada i en la que es concentra la major riquesa biològica, principalment en dos enclavaments. Un, al voltant del Camí de la Plana, la séquia Entrilles i el Camí Fondo, en la que la marjal es troba en millors condicions. I un altre, junt amb el riu Sec, on hi ha una zona de praderia destinada a pastos, en la que es produïx una important concentració d'aus.
La Marjalería de Castelló és la denominació tradicional d'una zona del municipi, localitzada al nord-est del nucli urbà, amb característiques diferenciades de la resta del mateix. Comprèn l'espai que partint del Camí de la Donació, o de l'est de l'Horta, limitava amb el Grau de Castelló i el terme de Benicàssim, i acabava en la mar, amb una superfície aproximada de 1.700 ha, comprenent tant l'antiga zona pantanosa pròxima a la platja coneguda com a Vedat arrosser, transformada per l'home per al seu aprofitament agrícola, com la zona tocant a l'antiga horta, denominada Horta de la Marjal.
Es tracta d'un enclavament de notable singularitat ecològica i paisatgística, en el que, a causa del progressiu abandó dels cultius, han proliferat les edificacions destinades a segona vivenda o residència estival de bona part de la població de la ciutat. Per definició, la marjal és una antiga zona humida d'aigües subterrànies, drenada per una xarxa de séquies i canals fabricada per l'home, que desemboca finalment en el mar. No obstant això, no posseïx la condició legal de zona humida, ni està arreplegada en cap dels catàlegs o inventaris de zones humides d'àmbit nacional o autonòmic.
La Marjalería de Castelló està regulada per un Pla Especial propi, aprovat en 2006, en el que entre altres aspectes, s'establix un règim de protecció per a aquelles zones de major valor ecològic, on l'antiga marjal es troba menys deteriorada i en la que es concentra la major riquesa biològica, principalment en dos enclavaments. Un, al voltant del Camí de la Plana, la séquia Entrilles i el Camí Fondo, en la que la marjal es troba en millors condicions. I un altre, junt amb el riu Sec, on hi ha una zona de praderia destinada a pastos, en la que es produïx una important concentració d'aus.
Actualment, les àrees de major valor ecològic es concentren, en una zona junt amb el ríu Sec, en la que hi ha una praderia, dedicada a la ramaderia i en la que es produïx una concentració d'aus que fa especialment important la seua protecció i preservació del procés urbanitzador.
(Imatge 21 Pont del riu Sec al
final de la seua cursa. Font propia)
La denominada "Horta del Marjal" és una zona de la Marjalería tocant a l'antiga Horta i que comprenia aproximadament, des del camí de la Donació fins al camí del Primer Canal, en la part sud del ríu Sec, amb cultius semblants als de l'Horta, regant-se dels sobrants i escolaments d'esta. Tradicionalment, dels usos agrícoles, es va derivar l'existència en la zona de diferents construccions (masies, alqueries, cases o casetes) relacionades amb esta activitat i utilitzades per a guardar els útils agraris, emmagatzemar les collites i, eventualment, per a ser utilitzades com a residències estiuenques. Este tipus de construccions, típiques en la zona i que s'han conservat en la seua forma original, encara que de vegades amb noves construccions annexes, són de reduït o mitjana grandària, unifamiliars i de construcció senzilla. Al seu costat, han proliferat, en els últims 40 anys, altres edificacions d'estructura més complexa destinades a segona residència, que no segueixen un patró ordenat, ni en formes constructives ni en materials.
La subunitat del Pla es troba inclosa dins de les partides La Mota, Fileta, Plana 2, Entrilles, Rafalafena 2, Catalana, Patos, Borrasa, Almalafa 2 i Vinatxell. Les parceles, són de tipus estret, xicotetes i allargades. Moltes d'elles estan cultivades amb fruiters i xicotetes zones d'horta. Les àrees de major valor ecològic es concentren, en una zona al voltant del Camí de la Plana, la séquia En Trilles i el Camí Fondo.
2.2.3.- Context geogràfic.
Per a la realització del nostre treball de camp limitarem l'estudi a una zona concreta de la marjal: en concret referirem les dades a la zona delimitada a l'oest pel Camí de la Donació , al sud pel Camí Vell de la Mar inclosa la partida Borrassa, per l'est el traçat urbà del Grau i el Camí Serradal i pel nord el Camí La Plana.
Cercarem dades sobre l'evolució urbanística i el creixement poblacional així com dades climatològiques i mediambientals.
Al Pla Especial de la Marjaleria al 2006 es feia constar que, a les zones de protecció per el seus valors ambientals es localitzaven 1.320 edificacions , de les quals 101 de nova construcció i en altres zones 1.748 edificacions, amb 414 noves construccions , la qual cosa entre les dos zones considerades sumaven 3.068 edificacions i això sol en la zona que afectava al PEM. Si extrapolem les dades a les altres zones que no es van considerar dins del PEM podem adonar-nos de la gravetat del problema.
Adjuntem a aquest apartat uns plànols d'ubicació de les distintes partides.
2.3.- LIMITS TRAÇATS PLÀNOLS I MAPES
Punxa este enllaç PARTIDES DE MARJAL
Subscriure's a:
Missatges (Atom)